Ferran Joanmiquel

Foto de perfil
Adreça de correu electrònic
Data de naixement
Nom

Filtres

20211
Restablir filtres

Configuració

Accés obert: false × Paraules clau: Pares / fills ×

Resultats de la cerca

Mostrant1 - 2 de 2
  • Miniatura
    Obra
    Tots els colors del blanc
    Joanmiquel, Ferran
    La Nit de Vent té setanta-cinc anys i és l'última persona que parla el xaatmi, una llengua d'una petita regió al nord d'Escandinàvia. En Niko, un antropòleg, ha viatjat més de mil quilòmetres per gravar el testimoni oral de la Nit de Vent. L'arribada d'en Niko, les seves preguntes i la seva insistència fan que el delicat equilibri sobre el qual es mantenia la relació entre la Nit de Vent i la Mina, la seva néta, es trastoqui. La Mina mai ha volgut saber res del xaatmi ni de la cultura dels seus avantpassats i aquest fet, sumat a la decisió de la Nit de Vent de parlar només en xaatmi, -una llengua que la Mina no entén-, les ha distanciat. Finalment, però, i sentint-se propera a la mort, la Nit de Vent decideix parlar amb la seva néta per explicar-li com de culpable se sent de la mort de la seva filla, la mare de la Mina, ja que tem que a la noia li pugui passar una cosa semblant.
  • No hi ha miniatura disponible
    Obra
    Vidres als ulls
    (2013) Joanmiquel, Ferran
    L'Èric viu en un centre tutelat per a menors, un CRAE. Falten pocs dies perquè faci 18 anys i pugui sortir-ne. Però ha comès un greu error: ha llençat un got de vidre a la cara d’en Javi, que l'estava increpant a ell i la seva mare, cosa que no podia permetre. Ara en Javi està a l’hospital: ha perdut l’ull. L’Èric decideix marxar. Surt al carrer i es troba en plena manifestació. S’uneix a uns encaputxats i trenca el vidre de l’aparador del Zara; tothom l’aplaudeix. Això és el que explica ara a comissaria: per fi s'ha sentit important, que pertanyia a algun lloc i a algú. Ara, a la cel·la, el visita el Capità Tornado, el seu amic invisible de la infància. I mira de fer-li entendre que no va ser culpa seva que la seva mare no resistís la temptació a la beguda i no s’estimés prou la vida. I li explica que la Paula, l’educadora que tant li agrada, li ha preparat una festa sorpresa. Quan ella arriba, li demana una abraçada: és tot el que necessitava.