Ferran Joanmiquel
Carregant...
Adreça de correu electrònic
Data de naixement
3 resultats
Resultats de la cerca
Mostrant1 - 3 de 3
Obra La crida(2014) Joanmiquel, FerranUn home jove, que no arriba a la trentena, reparteix fulletons de propaganda electoral. Ningú no li fa cas, fins que sembla que s'atura un home i l’hi explica tot. Que ell també era així, que no li interessava la política, fins que li van donar un fulletó del partit i s'hi va sentir més que identificat. I ara hi treballa. Perquè no pot ser que ens venguessin el discurs que havíem d'estudiar, formar-nos, tenir dos o més carreres i que ara no hi hagi feina. Que estem desemparats. Que és culpa de tota aquesta gent de fora que ha vingut per quedar-se i rebre els ajuts que ens haurien de pertocar. I això no pot ser. Perquè aquesta gent de fora et fa treure el pitjor de tu, i justament per això se n’haurien d’anar. S’ha acabat la festa.Obra La filla de Chagall(2013-07) Joanmiquel, FerranLa Tamar és una jove israeliana d’origen sefardita que viu a Tel Aviv. La seva família vol que porti a Girona una clau vella i rovellada que ha anat passant de generació en generació perquè suposadament obre la porta de la casa on vivien els seus ancestres, al Call Jueu, abans que en fossin expulsats pels Reis Catòlics el 1492. Ella, però, ha rebutjat tota la vida aquesta història, i creu que el seu avi se la va inventar i va comprar la clau als encants de Tessalònica. Però ara és a Girona, se n’hi ha anat sense dir-ho a ningú; i, mentre renega entre dents, va perseguint l’olor del gessamí i una melodia de violí fins que troba el pany que ha d’obrir la clau. I aquesta història és la que explica als seus alumnes a la classe d’història de l’art. Perquè potser és la història de tots nosaltres, de la humanitat, la de les arrels flotants i un passat que ens és una nosa, un pes.Obra Vidres als ulls(2013) Joanmiquel, FerranL'Èric viu en un centre tutelat per a menors, un CRAE. Falten pocs dies perquè faci 18 anys i pugui sortir-ne. Però ha comès un greu error: ha llençat un got de vidre a la cara d’en Javi, que l'estava increpant a ell i la seva mare, cosa que no podia permetre. Ara en Javi està a l’hospital: ha perdut l’ull. L’Èric decideix marxar. Surt al carrer i es troba en plena manifestació. S’uneix a uns encaputxats i trenca el vidre de l’aparador del Zara; tothom l’aplaudeix. Això és el que explica ara a comissaria: per fi s'ha sentit important, que pertanyia a algun lloc i a algú. Ara, a la cel·la, el visita el Capità Tornado, el seu amic invisible de la infància. I mira de fer-li entendre que no va ser culpa seva que la seva mare no resistís la temptació a la beguda i no s’estimés prou la vida. I li explica que la Paula, l’educadora que tant li agrada, li ha preparat una festa sorpresa. Quan ella arriba, li demana una abraçada: és tot el que necessitava.